Català
Español
English
Français
Deutsch
Italiano
Menu
Montserrat Comellas
Tant aquí com a tot Europa, l'edat mitjana de l'abonat està augmentant, i en el cas de l'OBC ja se situa en 68 anys, 7 més que fa algunes temporades. La realitat és que el públic envelleix
La frase anterior està extreta de l’entrevista de Javier Pérez Senz al nou director de l’Auditori de Barcelona Robert Brufau, publicada a la Revista Musical Catalana, en el seu núm. 368 d’abril-maig del 2019.
No anem gens bé quan tens 50 anys i et sents una criatura ja sigui al Palau, a l’Auditori o qualsevol altra sala de concerts del nostre territori sempre que es programi, és clar, música clàssica.
Estem davant un alarmant envelliment del públic. No l’aconsegueixen mitigar ni la il·lusió ni l’immens talent de molts dels nostres músics, professors i agents culturals.
Així i tot, cal ser perseverant. Cal continuar endegant iniciatives des de diferents fronts per aconseguir inocular sobretot als joves l’interès per la música anomenada, amb més o menys encert, “clàssica”. No val a rendir-se malgrat que ens toqui competir -com afirma el director d’orquestra Guillermo García Calvo en el mateix exemplar de la Revista Musical Catalana– amb un “món tan ple d’oci”.
Totes aquestes iniciatives són molt interessants, però en un món tan mediàtic com l’actual, és vital que tinguin ressò mediàtic més intens.
Que la música clàssica anés guanyant terreny en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials faria que la societat fos més sensible a la cultura. Facilitaria que la música (i les Humanitats per extensió) tinguessin un reconeixement molt més gran des del sistema educatiu.
Caldria que es difongués amb especial sensibilitat tots aquells actes amb fort component didàctic. Per exemple, els cicles de concerts de caràcter familiar que s’organitzen des de les principals sales de concerts com els Concerts Familiars de L’Auditori o els Concerts familiars al Palau.
Naturalment, també seria encoratjador que els concerts a càrrec dels nostres incomptables músics joves tinguessin més ressò mediàtic. No seria just presentar-los per allò que són: és a dir, com autèntics herois i heroïnes?
També mereixen aquest tipus de reconeixement les nostres orquestres juvenils com la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona, la Jove Orquestra de Ponent, o les foranes que ens visiten de tant en tant com l’Orquestra Simfònica Juvenil de Boston, tot un possible referent!
Fa ben poc vam viure a Barcelona una experiència alliçonadora. Un èxit rodó al qual van contribuir en bona manera els mitjans de comunicació. Ens referim a la funció que va organitzar l’octubre passat (2018) el Gran Teatre del Liceu sota el nom de “Liceu under 35. I Puritani“. El teatre es va omplir de gom a gom de joves. Balsàmic. Preciós.
Recordo que alguns dels joves que es van entrevistar el dia del concert, expressaven que allò que els havia agradat més era que estaven rodejats de gent jove amb ganes de compartir una nova experiència musical.
Voldria insistir en aquest tema de la identitat col·lectiva del públic. I és que va ser un èxit rotund obrir les portes del Liceu només per aquest sector jove del públic. Si amb 50 anys, et sents com una criatura al Palau, a L’Auditori o al Liceu: com s’hi han de sentir els realment joves? Simplement, fora de lloc.
En aquest sentit, podríem apel·lar al principi de l’aprovació social de Robert Cialdini. Segons ells, la tendència de la gent és considerar que una determinada activitat esdevé més valuosa si constatem que altres persones ja l’estan realitzant.
Per exemple, si anant pel carrer veiem un grup de persones mirar atentament l’aparador d’una botiga, això farà augmentar automàticament la nostra curiositat. Per bé o per mal, som animals socials. Portant aquest principi al nostre cas, si els joves veuen que altres joves van als concerts assíduament i es troben voltats de persones com ells, s’anirien animant a anar-hi amb molta més naturalitat.
Benvingudes, doncs, totes aquestes idees de Brufau i el seu equip!
Li desitgem molt èxit pel bé de la música
