Català
Español
English
Français
Deutsch
Italiano
Menu
Montserrat Comellas
El 2016 va ser publicat per Acantilado el llibre de Nikolaus Harnoncourt (1929-2016) Diálogos sobre Mozart. Reflexiones sobre la actualidad de la música.
Es tracta d’un llibre que recull les reflexions d’aquest prestigiós director d’orquestra austríac editades per Johanna Fürstauer i procedents de textos dispersos de Harnoncourt com discursos, entrevistes, notes a programes de concerts o de discos.
L’eix temàtic del llibre és la visió particular —en molts aspectes trencadors— que té Harnoncourt de Mozart, dedicant-se els capítols finals a revisar les òperes de Mozart (Idomeneo, Così fan tutte, Les noces de Fígaro, El rapte del serrall, Don Giovanni…).
En aquesta entrada, però no parlarem de la música de Mozart sinó que ens fixarem en la visió que té Harnoncourt de la música i l’art, i dels riscos que la música clàssica arribi a desaparèixer en poques generacions.
– Derived from Nationaal Archief CC BY-SA-3.0
Per Harnoncourt, l’art i la música juguen un paper transcendental en la vida humana. De fet, és precisament l’art el que distingeix l’ésser humà de la resta d’animals.
La capacitat tècnica que culminaria en els nostres temps amb el món d’Internet i la informàtica, té la seva importància. Ara bé, no deixen de ser artefactes molt evolucionats.
Estableix un paral·lelisme amb la pedra que pot fer servir un simi per trencar una anou: aquesta pedra és una eina, un artefacte. L’ordinador també ho és però més evolucionat.
En canvi, el simi no serà mai cantar una melodia encisadora o pintar una imatge sobre la pedra. Si ho fes, seria el primer humà.
Harnoncourt és dels qui pensa que la música transforma la persona. Res torna a ser igual si et deixes seduir per la bellesa d’una obra de Bach, Mozart o Beethoven.
La mentalitat tecnicista i materialista dels nostres temps ha arrelat fins i tot a les nostres escoles.
Hoy en días nos parece cien veces más importante la piedra del simio que la imagen dibujada en la piedra. Ésa es la catástrofe de nuestra época, que se fragua en la escuela al exigir un pensamiento lógico.
Se exige una lógica simple a la persona que en realidad podría desarrollar un pensamiento inmensamente imaginativo. /.../
Un técnico que además de serlo toca el violín es un técnico de categoría, pues una hipótesis genial sólo puede formularla una persona con un pensamiento imaginativo.
Malauradament, les preguntes que imperen avui en dia són saber si la música pot o no donar-nos diners. Com a molt li atorguem una etiqueta de “bonica”, “balsàmica” i “agradable”. Reduïm la música a una espècie de placebo a l’estrès que comporta la vida quotidiana:
Hoy en día se diría que la gente piensa: ¿Para qué sirve la música? ¡No nos hacemos ricos con la música! Ante esto sólo puedo decir que tienen una idea muy equivocada de la felicidad y de la importancia de la imaginación.
Hoy en día la felicidad se relaciona casi exclusivamente con la satisfacción, con una comida sabrosa, con una vivienda más grande, más bonita. Esta mentalidad evidencia que se han perdido muchos valores. Pero nadie parece darse cuenta. Pronto será demasiado tarde, y entonces lo será irremisiblemente.
Imatge de canva domini public
Seguint amb el símil del simi, ignorant la importància de la música i l’art en la societat, correm el risc de convertir-nos en simis: en simis que llencen pedres que són capaços de destruir-se mútuament.
Parlant de l’ús que solem fer avui en dia de la música de Mozart afirma:
Pensar en Mozart me pone triste; no sólo hemos degradado su música a veladas entretenidas y bonitas, sino que nuestro materialismo indecible y creciente como un cáncer nos ha condenado a no comprender la necesidad vital de la música, del arte en general, hasta llegar a la situación actual de ruina total.
El capítol del llibre titulat Mozart y las herramientas del simio és impagable i hi desenvolupa una visió transcendental de l’art i la música vistos com a subversius:
El arte desenmascara un contenido falso, por eso es peligroso para la tiranía. El arte envalentona, produce una conmoción, nos permite volver a ver y a pensar con claridad: ver de nuevo qué bello es lo bello, qué contundente es lo verdadero, qué espantoso es lo horrible. Por lo tanto, el arte es, y siempre ha sido, peligroso para el poder
Per Harnoncourt, avui en dia tendim a pensar que és possible viure sense art. Convertim l’art en una espècie de joc de relaxació.
Més clar no ho pot dir:
La razón no tiene corazón: sin música, el ser humano deja de ser humano
Harnoncourt opina que la música clàssica està condemnada a desaparèixer. Res l’anima a no ser pessimista tot i estar immers en un context cultural europeu privilegiat culturalment.
Així pensa sobre l’educació musical:
Sólo nos queda alentar a las personas que ya conocen por sí mismas la riqueza y la importancia del arte a que no priven de ese conocimiento a sus hijos.
No debemos permitir que se apague la antorcha que todavía conservamos. Si no se va pasando el testigo, tal vez debido a ese gran déficit en la educación pública se haga realidad que en una o dos generaciones se apague por completo.
Y la cuestión es si luego será posible volver a encenderla
En resum, Harnoncourt reconeix molt bé el poder transformador i “humanitzador” de la música i de l’art, alhora que es mostra molt pessimista sobre el materialisme creixent de la societat actual i el menyspreu generalitzat que se sotmet la música.
En aquest sentit, no comparteix l’esperit molt més optimista de Benjamin Zander que havíem exposat en una altra mateixa entrada d’aquest blog.
El següent reportatge emès per Canal 33 és un excel·lent retrat de Harnoncourt. Conté uns passatges entranyables i divertits d’una Harnoncourt assajant amb els músics de l’orquestra que són un encant:
